Eren les tres de la tarda i lluïa un sol esplèndid que accentuava la vivacitat

del paisatge i l'entorn. Estava rodejat de palmeres: verdosenques amb

tonalitats grogues, altes i amb un ferm tronc. A més, hi havia algunes que tenien la peculiaritat d'estar inclinades, cosa que recordava a aquelles postals d'indrets paradisíacs. La sorra era d'allò més fina, lleugera i blanquinosa. Abans d'arribar-hi, hi havia un camí amb vistes al mar, envoltat de casetes acolorides, baixes i senzilles. Allà vivien persones que, amb el poc que tenien, s'intentaven guanyar la vida i el poder menjar amb l'artesania. Davant, sota les palmeres, es trobaven unes taules, artesanals, os es podia gaudir del menjar, preparat pels mateixos habitants. L'aigua no estava freda, sinó que destacava per ser més càlida que al Mediterrani. Tampoc era massa cristal·lina, però era la més neta I viva que he vist mai.

Miressis on miressis, presenciaves la bellesa del Carib. Ser allà i tenir l'illa només per a tu i uns quants més, et feia sentir tranquil, connectat amb un mateix i lliure.

El clima també afavoria el moment. Calor suportable, un dia radiant i amb una brisa de mar i olors de fauna, que no deixaven indiferent.

Pensar en Illa Saona és considerar l'harmonia i la virginitat com la grandesa de la República Dominicana.