Els somnis
Vet aquí una vegada una mare de dues filles, eren rosses, amb cabells sedosos i llisos, una mirada expressiva i bellugadissa, boca fresca i vestimenta sofisticada i elegant.
A mesura que anaven creixent, la seva bellesa augmentava d’una manera descomunal. Quan una de les dues va arribar als vint-i-cinc anys es va casar amb un home, de cabells negres i rinxolats, i d’ulls blaus. Als pocs anys es va quedar embarassada, aquells nou mesos van ser els millors de la seva vida, es passava les hores imaginant com seria la seva filla.
Va arribar el dia tan esperat, a l’hospital hi havia la seva mare i el seu marit. Es va començar a veure el cap, i com si només haguessin passat deu minuts, ja tenia a la seva filla en braços. Plorava de l’emoció que sentia, no s’ho podia creure, per fi la tenia al seu costat. Però, el moment tan bonic es va acabar aviat, quan la mare, és a dir, l’àvia de la recent nascuda, la va agafar per contemplar-la. Va sentir una estranya atracció cap als petits peus d’aquella criatura, i no va passar ni un segon que ja estava mossegant els dits dels peus, arrancant-li d’un en un. Amb tots els dits dintre de la boca, i tota la sala mirant-la amb cara d’horror va penedir-se i va tornar-los a enganxar al peu de la nena, que plorava desconsoladament. No van quedar perfectament reconstruïts, però estaven acceptables.
El problema d’aquesta situació és que no només va passar aquesta vegada, sinó que va ocórrer en els somnis de la meva àvia, cada cop que una de les seves filles es quedava embarassada.
Mateo
Em vaig despertar un dissabte assolellat, era al matí com de costum, tot estava silenciós i de forma estranya, vaig sortir del meu llit i baixant per les escales se’m va fer estrany que el meu gos no estigués esperant-me al final. Sempre em rep cada matí amb les seves carícies i la seva cua colpejant al terra. Però aquell matí no, el pit se’m va encogir sabent que alguna cosa passava, ja que no era com sempre. Vaig començar a buscar-ho per tota la casa, cridant-ho una vegada i una altra però no el trobava enlloc.
Vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la meva mare, tampoc em contestava, vaig suposar que no sabia tes perquè no era a casa. Va ser quan em vaig recordar que moltes vegades es posava a la terrassa on solia jugar i córrer a l’aire lliure amb la freda brisa de fons, amb la pilota i les altres joguines, i efectivament hi era ; però no corrent ni jugant, sinó que estava estirat. Em vaig apropar i immediatament quan no contestava ni reaccionava als crits del seu nom vaig adonar-me que estava mort. El vaig començar a acariciar apreciant les seves potes, el seu pelatge tant suau, amb llàgrimes als ulls ja que estava recordant moments junts i aquell seria l’últim.
En passar el temps van trucar fortament a la porta i vaig suposar que era la meva mare, ja que li vaig enviar un missatge explican-li el que li havia passat, i en obrir la porta, tot estava negre, em vaig despertar. No podia em podia creure que tot havia sigut un somni, el meu cor encara estava accelerat però molt més alleujada perquè no li havia passat res am meu gos.
Andy
No fa molt vaig somiar que em trasdallava a una època passada, potser es tractava de l’Edat Mitjana.
Apareixia en una casa freda, on no se sentia cap soroll, estava més buida que el cor d’una vídua. Quan vaig sortir de la casa, es veia tot el poble incendiat, ple de cadàvers, un d’ells representava ser el meu fill. Els culpables d’això havien sigut els cavallers dels reis, que per agafar aprovisionaments van arrasar amb tot el poble.
Després d’enterrar els morts, el cel va agafar un to tenebrós, que l’acompanyaven alguns crits aguts. Tot seguit la resta del poble que seguia viva es va reunir a casa meva per decidir què fer. Passat un temps, la solució estava clara: " venjança".
Els vam perseguir dia i nit fins localitzar-los. Dos dies després de l'ocorregut, ens els vam trobar al mig d’un camp de blat. Tot just veure’ls, va començar la batalla. Feia un vent molt potent, com si els familiars morts ens encoratgessin a la lluita.
Vam entrar en combat i encara que ells tinguessin les possibilitats, nosaltres teníem la fe. Hi havia baixes d’ambdós bàndols. A mi em van clavar una espasa a l’esquena, però mentre el meu cor bategués, no deixaria de lluitar.
El combat va seguir endavant, fins que únicament quedaven sis cavallers de l’altre bàndol i jo. Vam lluitar tots set i miraculosament vaig aconseguir vèncer-los, amb el cost de la meva vida.
Allà estàvem tots, estirats i morts al mig d’un gran camp de blat vermellós per la sang, sense guanyador ni perdedor, únicament amb una petita glòria efímera, que va durar menys d’uns segons. Com si d’una metàfora es tractés, no serveix morir pels morts, perquè els seus records exhalen els seus darrers sospirs juntament amb els teus pulmons.
Aquest és el final que recordo del meu somni.
Isabel II
Les nits d’hivern són les pitjors, la solitud es fa més present i el fred crea un ambient trist i fosc per tota l’habitació buida, que feia escassos sis mesos omplia la meva dona amb la seva alegria. Des que ella va morir, l’únic que desitjo és dormir, dormir i retrobar-me amb ella, perquè no hi ha nit en la qual no aparegui als meus somnis.
Tot comença al menjador de casa nostra, estic assegut al sofà i una olor inconfusible comença a omplir cada racó de la casa, una olor que conec massa bé. M’aixeco i camino cap a la cuina. Allà trobo la meva dona, traient les magdalenes del forn i col·locant-les en un plat. Quan nota la meva presència a la porta gira el cap i em dedica un dels seus meravellosos somriures.
Em venen ganes d’abraçar-la i ho faig sense dir paraula, noto el tacte de la seva pell i l’escalfor del seu cos. Ella em dona una de les magdalenes, la seva recepta especial. És el mateix sabor que recordo, un record que havia perdut des que ella em va deixar. La magdalena es desfà per tot el meu paladar i per a mi, són les millors magdalenes que mai he tastat.
Tot seguit ella s’acosta per fer-me un petó i els nostres llavis estan a punt de fregar-se quan de sobte, em desperto. Els meus ulls s’omplen de llàgrimes i un sentiment de solitud omple el meu cor perquè torno a recordar que ella ja no és aquí.