Des d’una escala de roques, difusa entre el vell mig d’una muntanya, i el principi del mar, es pot descobrir una petita cala, amagada, com si temés ser trobada.

Descendint poc a poc, la sorra fina i suau, blanca com la neu, t’acompanya a tocar d’aigua, on delicadament es va fent més espessa i pots començar a notar el fred de l’aigua, fregant els dits dels peus.

L’aigua transparent, deixa anar una flaire salada agradable, que et trasllada al fons de la memòria, a tardes de fi d’Agost.

A banda i banda hi ha vegetació de mar i muntanya, que cau delicadament a prop de la riba. Lluny se sent el soroll d’algunes gavines, que encuriosides, s’acosten als velers. I més a prop, les onades parlen d’anar i venir sense pressa.

Mirant endavant, el Sol s’amaga tímidament, tenyint l’aigua d’un to caramelitzat i fent brillar la sorra com si fos feta d’or. I pinta el paisatge com si es tractés d’un quadre fet pel més exquisit pintor.