Tenia molts sobrenoms: el Pelusa, Barrilete, Pibe d’or i molts més,

però sobretot era conegut com a Déu. Era un home corpulent, d’espatlles

amples. El seu cap tenia dues característiques que cap ésser humà havia tingut mai, uns cabells tan perfectes com la nata amb maduixa, que normalment eren rinxolats, però en qualsevol cas amagaven una ment privilegiada, capaç del millor i del pitjor. Ni el millor mag Londinenc podia igualar la màgia de Maradona amb les seves cames musculoses, l’agilitat que tenia en els turmells era equiparable a la d’un guepard. La seva mirada, amb els seus ulls cansats, per culpa de tot el que havia viscut, era imponent, si el miraves als ulls mai et deixarien indiferent, perquè la boca pot mentir, però els sulls sempre deixen l’estat de l’ànima, i allà es podia veure com Maradona estava condemnat a viure com a Maradona. Damunt els ulls hi havia les seves gruixudes celles, que sempre s’alineaven amb la seva fina boca, que a vegades el va condemnar per la seva sinceritat i naturalitat, que en aquella època i ara és difícil de trobar.

Ell era únic, era un d’entre un milió, era Diego Armando Maradona.