Els diàlegs
A vegades les relacions familiars són el marc de la indiferència i la manca d’afecte més absoluta. És el que planteja aquesta escena d’una novel·la catalana d’abans de la guerra civil, presidida per la modernitat i el cosmopolitisme de la Barcelona dels anys vint i trenta. L’autor n’és Carles Soldevila, un autor elegant i refinat, la importància del qual no ha estat sovint prou valorada.
En aquesta escena, hi ha dos germans, l’Eusebi i l’Antoni. L’Eusebi anuncia a l’Antoni que està a punt de casar-se:
Ah! Primera notícia.
I ja prenia el capell per anar-se’n quan va girar-se al seu germà per demanar-li, més per compliment que per veritable curiositat.
-I amb qui et cases, si no és indiscreció?
-Amb Clotilde Estadella...
-Clotilde Estadella?... No sé qui és... Va arronsar-se d’espatlles i va obrir la porta.
-És la vídua de Joan Fontanals...
-Fontanals... el polític?
-Sí, sí... La vídua del polític... Ja veus...
-Curiós...
No va afegir cap altre comentari, i fóra difícil d’esbrinar quina mena de sentiment engendrava en el seu esperit aquella nova inesperada.
[...]
-No caldrà que et vesteixis. La cerimònia serà d’una intimitat estricta... A quarts de deu ja estaràs llest.
-Molt bé... Perfectament... -va fer Antoni amb un imperceptible arronsament d’espatlles.
Soldevila, Carles: Valentina
Tot seguit ens imaginem la mateixa escena però ara entre dos germans la relació dels quals es pot descriure mitjançant els adjectius següents:
càlida, íntima, de complicitat, respectuosa, enriquidora, emotiva...
- A què es deu aquest sopar tant extraordinari?- Va preguntar Antoni al seu germà quan es dirigien cap a la taula que havia reservat l’Eusebi a un dels millors restaurants de la ciutat.
-És que avui és un dia per celebrar! - Digué ell emocionat mentre enretirar la cadira de la taula perquè seiés l’Antoni.
-Moltes gràcies- Va agrair-li ell - Però així doncs, què celebrem? - Va preguntar encuriosit.
L’Eusebi també va seure, i després de meditar-ho una segons va comentar:
-Està bé, ja t’ho explico. D’aquí a unes setmanes em casaré amb la Clotilde.-
-Si? A veure, no em sorprèn, feu molt bona parella, ja era hora que fossiu feliços per sempre!- Va anunciar l’Antoni emocionat.
-Llavors no opines que és una bogeria tenint en compte que és la vídua de Joan Fontanals?- Va preguntar l’Eusebi una mica insegur.
-I ara! Això són els nervis d’última hora que t’estan traint. Fes-me cas germà, aquesta dona i tu sou fets l’un per l’altre, tan sols cal veure com et mira- Va assegurar fermament l’Antoni.
-Tens raó. Per cert, voldries ser el meu testimoni al casament?-
-Es clar que sí! Seria tot un honor.- Va contestar emocionat
-No caldrà que et vesteixis massa elegant. La cerimònia serà de molta intimitat.- Va aclarir l’Eusebi.
-D’acord, doncs compta amb mi pel que necessitis, i de veritat que estic molt feliç per tu, germà.- Va dir l’Antoni càlidament.
-Moltes gràcies.- Va concloure l’Eusebi.
Ara ens imaginem la mateixa escena però ara entre dos germans la relació dels quals es pot descriure mitjançant els adjectius següents:
hostil, desconfiada, combativa, enfrontada, venjativa, recelosa...
-Hola - va saludar fredament l’Eusebi.
-A bona hora- respongué l’Antoni.
-Perdó, hi havia cua a la ronda- es va excusar l’Eusebi.
-Doncs jo no tinc temps per anar perdent fent cafès amb gent impuntual…- va respondre secament. -Per a què m’has citat?
-T’he de preguntar una cosa, és important, saps que sinó no et citaria -respongué l’Eusebi mentre penjava la seva jaqueta a la cadira.
-I bé?- insistí l’Antoni ja molest.
-Em caso d’aquí a unes setmanes i et volia preguntar si em faries de testimoni- va deixar anar l’Eusebi.
-Ah! Et cases? I això des de quan?- va preguntar l’Antoni, més per xafarderia que per curiositat.
-Ja fa un temps que li vaig demanar la mà a la Clotilde Estalella.- va respondre-li ell.
-Ah!! La Clotilde aquesta, el que faltava… La vídua del polític - va deixar anar l’Antoni desafiant.
-Sí, és la vídua de Joan Fontanals, que hi tens algun problema? - va preguntar l’Eusebi ja molest.
-I ara! Però no sé què hi veus en aquella dona, si és que se li pot dir dona…- va comentar amb un to burleta.
-Mira, la teva opinió m’és ben igual, vindràs o no? - va preguntar l’Eusebi impacient.
-I tant! Jo aquest espectacle no me’l perdo!
-Doncs no caldrà que et vesteixis molt elegant, com de costum, perquè serà una cerimònia d’estricta intimitat - va finalitzar l’Eusebi ja aixecant-se de la taula.
-Perfecte, així ho faré. - va respondre l’Antoni amb indiferència