Descripció d'un personatge
Tenia molts sobrenoms: el Pelusa, Barrilete, Pibe d’or i molts més, però sobretot era conegut com a Déu. Era un home corpulent, d’espatlles amples. El seu cap tenia dues característiques que cap ésser humà havia tingut mai, uns cabells tan perfectes com la nata amb maduixa, que normalment eren rinxolats, però en qualsevol cas amagaven una ment privilegiada, capaç del millor i del pitjor. Ni el millor mag Londinenc podia igualar la màgia de Maradona amb les seves cames musculoses, l’agilitat que tenia en els turmells era equiparable a la d’un guepard. La seva mirada, amb els seus ulls cansats, per culpa de tot el que havia viscut, era imponent, si el miraves als ulls mai et deixarien indiferent, perquè la boca pot mentir, però els sulls sempre deixen l’estat de l’ànima, i allà es podia veure com Maradona estava condemnat a viure com a Maradona. Damunt els ulls hi havia les seves gruixudes celles, que sempre s’alineaven amb la seva fina boca, que a vegades el va condemnar per la seva sinceritat i naturalitat, que en aquella època i ara és difícil de trobar.
Ell era únic, era un d’entre un milió, era Diego Armando Maradona.
Isabel II
La meva àvia té els cabells rossos i brillants, com un raig de sol que entra per la finestra. Sempre s’assegura de tenir-los ben cuidats, llisos i sedosos. Tota la vida els ha dut curts, i a simple vista fa la impressió que el seu tacte és especialment suau.
Els seus ulls són d’un marró caramel, com ametllats. Transmeten un sentiment d’absència i de cansament. Encara que la meva àvia continua tenint una mirada franca i impenetrable, els seus ulls desprenen tendresa i serenitat. A mesura que va passant el temps, es tornen cada vegada més entelats i tèrbols.
Té la boca molt petita i fina. Per anys que hagin passat, la seva dentadura continua sent totalment perfecta.
Les seves espatlles són estretes i caigudes. La meva àvia és baixeta i escarransida.
La seva vestimenta és particularment bonica. Sovint es vesteix de manera sofisticada i molt elegant.
És una persona apassionada i molt tossuda. Sap molt de la vida, és molt culta. Coneixent-la poc ja et pots adonar que és exigent i presumida, però, sobretot definiria la meva àvia com una persona molt eixerida i generosa.
Mateo
Descripció d'un paisatge
Astúries, una regió d’Espanya entre Galícia i Cantàbria, tot just a dalt de Castella i Lleó. Podem gaudir d’unes platges esplèndides i majestuoses, tot i que jo em centraré en la part més boscosa, i es que te quelcom que t’atrau i et lliga a aquells verdosos paisatges.
Les muntanyes grisoses et transmeten un aire de puresa, i els poblets de pedra dels voltans tenen un aura de soledat, una soledat relaxant i purifcadora que et fa desconectar de la realitat i et recorda una mica a “Silent hill”.
Els rius són nets i gèlids, com un cub de gel desfet, i a l’hivern, amb només acostar-te, t’entren calfreds.
Quan la nit cau, l’ambient és fred i fosc, però acollidor i càlid, amb els carrers il·luminats pels fanals ataronjats a cadacantonada.
També m’agradaria fer una petita menció al menjar que tenen, i és que és ensumar l'olor de la carn a la brasa, i ja se’t desfà la boca.
Lebowsky
Finals d’agost. Horabaixa i jo acaronant l’últim sospir del que queda de dia. Enrere queden les matinades plaents i els esmorzars a la terrassa contemplant el magnífic mar; les excursions a les cales amagades de la gent, aquelles que són gairebé inaccessibles, però alhora tan agradables per la seva màgia, calma i virginitat. El rostre em delata. El color de la pell bronzejada d’aquests dies em recorda cada instant el que he viscut i el que m’enduc d’aquest paisatge tan encisador: seguretat, calma, serenor, vitalitat i un estat d’ànim complaent.
Com cada tarda, m’estiro vora les onades i m’amaro de lectures. De tant en tant, un esquitx em fa tornar a la realitat i aleshores penso que no sé si és més bonica la realitat que tinc al davant o la història que m’embolcalla aquests dies. Deixo el llibre i miro a l’infinit; gaudeixo cada instant d’aquest espectacle tan meravellós. Davant meu, la muntanya m’ofereix ajassada tot el seu perfil, imponent i majestuós. Acull el sol, que ja comença a acomiadar-se, i es prepara per rebre l’espectacle estel·lar.
És hora d’acomiadar-me i l’ànima se’m trenca de pensar que encara hauran de passar molts dies per tornar-nos a retrobar. El meu paisatge, el que em té enamorada, el que m’aixopluga cada estiu amb la seva calidesa i el seu escalf. El meu paisatge bru...
Bruna
Entre on estava situada, el cel i el dia, tot semblava màgic. En aquella terrassa es podia veure tota Barcelona, com era de gran. Aquelles sonores carreteres i els cotxes passant per sobre, hi havia llums que il·luminaven els carrers i totes les cases. Es podien observar els taulers de les cases que eres reflectides pel capvespre que era tant brillant, els arbres, que tenien un color com verdosenc per la caiguda del sol i el dia que s'amblava que s'estava acomiadant. El cel era de color ataronjat amb una barreja de groc llimonada que cada vegada s'amagava més en aquelles muntanyes grans i llargues que semblaven gairebé de color negre amb aquell verdós tan fosc i apagat que mostrava.
Tenia una sensació de pau, tranquil·litat on es podien passar hores, es podia olorar aquella freda i intensa ventolera d'aire que ens penetra a cada part del cos i ens fa veure i contemplar el meravellós paisatge que hi havia.
Andy
Des d’una escala de roques, difusa entre el vell mig d’una muntanya, i el principi del mar, es pot descobrir una petita cala, amagada, com si temés ser trobada.
Descendint poc a poc, la sorra fina i suau, blanca com la neu, t’acompanya a tocar d’aigua, on delicadament es va fent més espessa i pots començar a notar el fred de l’aigua, fregant els dits dels peus.
L’aigua transparent, deixa anar una flaire salada agradable, que et trasllada al fons de la memòria, a tardes de fi d’Agost.
A banda i banda hi ha vegetació de mar i muntanya, que cau delicadament a prop de la riba. Lluny se sent el soroll d’algunes gavines, que encuriosides, s’acosten als velers. I més a prop, les onades parlen d’anar i venir sense pressa.
Mirant endavant, el Sol s’amaga tímidament, tenyint l’aigua d’un to caramelitzat i fent brillar la sorra com si fos feta d’or. I pinta el paisatge com si es tractés d’un quadre fet pel més exquisit pintor.
Mar
Astúries, una regió d’Espanya entre Galícia i Cantàbria, tot just a dalt de Castella i Lleó. Podem gaudir d’unes platges esplèndides i majestuoses, tot i que jo em centraré en la part més boscosa, i es que te quelcom que t’atrau i et lliga a aquells verdosos paisatges.
Les muntanyes grisoses et transmeten un aire de puresa, i els poblets de pedra dels voltans tenen un aura de soledat, una soledat relaxant i purifcadora que et fa desconectar de la realitat i et recorda una mica a “Silent hill”.
Els rius són nets i gèlids, com un cub de gel desfet, i a l’hivern, amb només acostar-te, t’entren calfreds.
Quan la nit cau, l’ambient és fred i fosc, però acollidor i calid, amb els carrers il·luminats pels fanals ataronjats a cadacantonada.
També m’agradaria fer una petita menció al menjar que tenen, i és que és ensumar l'olor de la carn a la brasa, i ja se’t desfà la boca.