Finals d’agost.  Horabaixa i jo acaronant l’últim sospir del que queda de dia.  Enrere queden les matinades plaents i els esmorzars a la terrassa contemplant el magnífic mar; les excursions a les cales amagades de la gent, aquelles que són gairebé inaccessibles, però alhora tan agradables per la seva màgia, calma i virginitat.  El rostre em delata.  El color de la pell bronzejada d’aquests dies em recorda cada instant el que he viscut i el que m’enduc d’aquest paisatge tan encisador: seguretat, calma, serenor, vitalitat i un estat d’ànim complaent. 

Com cada tarda, m’estiro vora les onades i m’amaro de lectures.  De tant en tant, un esquitx em fa tornar a la realitat i aleshores penso que no sé si és més bonica la realitat que tinc al davant o la història que m’embolcalla aquests dies.  Deixo el llibre i miro a l’infinit; gaudeixo cada instant d’aquest espectacle tan meravellós. Davant meu, la muntanya m’ofereix ajassada tot el seu perfil, imponent i majestuós.  Acull el sol, que ja comença a acomiadar-se, i es prepara per rebre l’espectacle estel·lar.  

És hora d’acomiadar-me i l’ànima se’m trenca de pensar que encara hauran de passar molts dies per tornar-nos a retrobar.  El meu paisatge, el que em té enamorada, el que m’aixopluga cada estiu amb la seva calidesa i el seu escalf.  El meu paisatge bru...